Xarxa de relacions

Ahir quan vaig arribar al centre em vaig trobar amb un cas que em va fer pensar en la importància del treball constant i de la relació no només amb els alumnes sinó amb el context familiar i escolar.

El pare d’una alumna del centre amb TDA s’havia presentat dies enrere preocupat per els resultats de 5 i 6 en alguns dels exàmens de la seva filla, fet pel qual es mostra preocupat i necessita posar solució.

En aquesta situació, la psicopedagoga conscient de que en breus els pares tindrien una entrevista amb la tutora decideix mostrar-se receptiva i comprensiva i deixar passar els dies.

Ahir quan la Queralt va arribar al centre la psicopedagoga va decidir parlar amb ella. Aquesta es va mostrar una mica preocupada. Segons el que li han explicat els seus pares a l’escola tot va bé, la mestra els hi ha dit que han de deixar que sigui més autònoma en algunes tasques i que està contenta amb la seva evolució. Tanmateix, ella creu que no és suficient ja que el seu pare no es mostra content davant dels resultats que porta a casa.

Com ja vaig mencionar en altres entrades les inseguretats i el baix autoconcepte són aspectes que cal avaluar i que en nens amb TDA se solen donar. Aquest és un cas, tant a l’Escala d’Autoconcepte de Piers-Harris com al Test de personalitat CPQ-Catell la nena mostra inseguretat i un autoconcepte intel·lectual i conductual baix com també un grau de satisfacció baix. Així, des del primer moment la psicopedagoga es va reunir amb l’escola i amb els pares per poder veure què podien fer per ajudar a millorar aquesta situació. Tanmateix, sembla que malgrat les constants reunions el pare no està satisfet.

Què podem fer?

Com a psicopedagoga considero que cal que aquests facin una avaluació del progres i dels canvis que la Queralt ha fet des de que va començar les reeducacions al gener del 2013. D’aquesta manera ells mateixos podran veure que s’està treballant per millorar i que els canvis s’estan produint.

Un altre aspecte a tractar considero que són el tema dels exàmens. No podem reduir la nostra satisfacció a la nota d’un examen, sinó a un conjunt d’elements. En aquest sentit considero que seria adequat remarcar la importància del reforç positiu, ja que la nena té una necessitat frustrada de satisfer al seu pare. I potser també seria interessant realitzar una reunió amb els pares i la tutora del centre, ja que aquesta comparteix la perspectiva de la psicopedagoga i per tant pot ajudar a comprendre en què s’ha de centrar una avaluació.

Ara bé, en tot cas cal recordar la importància de la figura del psicopedagog com a guia del procès (Model constructivista), és a dir, cal que tant el context familiar com el context escolar siguin conscients de que disposen de les respostes necessàries per resoldre la situació. El psicopedagog no és una maquina de confecció de respostes sinò un guia. 

Considero que aquest fet és indispensable per a que pares com els de la Queralt siguin conscients de la importància dels seus actes, i per tant, que tot plegat resulti un aprenentatge significatiu.